Pàrid's

El vent bufava a les muntanyes, i omplia l’aire de minúsculs cristalls de gel.

Feia massa fred per que nevés. Quan el temps estava així, els llops baixaven als pobles i, al cor dels boscos, els arbres explotaven en congelar-se.

Quan feia un temps així, la gent assenyada romania a casa seva, davant la llar de foc, i s’explicaven històries d’herois.

Eren un cavall vell i un vell genet. El cavall semblava una torradora empaquetada al buit; l’home tenia tot l’aspecte que l’única raó per la que no queia de la sella era que no podia reunir les forces necessàries per fer-ho. Malgrat el vent gelat i tallant, només vestia una curta faldilla de pell i un embenat brut en un genoll.

Es va treure la remullada burilla dels llavis, aixafant-la contra l’altra mà.

- Vinga, fem-ho – digué.

- És fàcil de dir -contestà el cavall- Però, i si tens un dels teus atacs de vertigen? I últimament tens l’esquena fatal. Com em sentiré, si ens devoren perquè tens una estrebada a l’esquena en mal moment?

- Això, no passarà -assegurà l’home.

Va lliscar cap a les pedres gelades i va bufar-se el dit. Després, va treure del farcell una espasa amb un tall que semblava el d’una serra mal conservada, i va clavar algunes ganivetades a l’aire amb poca convicció.

- Encara conservo el meu vell estil – comentà.

L’home va fer una ganyota i s’en va anar a recolzar-se en un arbre.

- Juraria que aquesta maleïda espasa es cada dia més pesada.

- L’hauries de tornar a desar -aconsellà el cavall-. Ja n’hi ha prou, per avui. Fer aquestes coses, a la teva edat! No està bé.

L’home posà els ulls en blanc.

- Puta subhasta! Això em passa per comprar coses que havien estat propietat d’un mag -va maleir, dirigint-se al fred món, en general- Et vaig mirar les dents i els unglots, però no vaig pensar en parar les orelles.

- Qui et penses que pujava contra tú? – replicà l’èquid. Cohen el Bàrbar va continuar recolzat a l’arbre. No les tenia totes de poder-se tornar a posar dret.

- Has de tenir molts tresors amagats -suposà el cavall-. Podríem anar fins al Límit. Què t’assembla? És bonic, i hi fa calor. Un bonic i calorós indret, amb una platja, eh? Què m’en dius?

- No hi ha cap tresor -declarà en Cohen-. M’ho vaig gastar tot. En beguda. Ho vaig donar tot. Ho vaig perdre.

- Hauries d’haver estalviat alguna cosa per la vellesa.

- Mai em vaig imaginar que arribaria a la vellesa.

- Algun dia moriràs -digué el cavall-. Podria ser avui.

- Prou que ho sé. Perquè penses que he vingut aquí?

L’equí es va girar i va mirar cap al barranc. Allí, el camí era tortuós i difícil de seguir. Uns arbres joves s’obrien pas entre les pedres. El bosc s’amuntegava a ambdós costats. En uns anys, ningú no sabria que allà hi havia existit un corriol. Pel seu aspecte, ni tan sols ara, ho sabia ningú.

- Has vingut aquí a morir?

- No. Però hi ha una cosa que sempre he volgut fer. Des que era petit.

– Ah, sí?

Cohen va provar d’incorporar-se. Els tendons van emetre missatges candents a través de les seves cames.

- El meu pare…-cridà. Després recuperà el control-. El meu pare em va dir… Lluità per agafar aire.

- Fill meu…-intentà ajudar-lo el cavall.

– Què?

– Fill meu. Cap pare anomena al seu sagal “fill meu” a no ser que sigui a punt d’impartir una mica de saviesa. Tothom ho sap.

–Són els meus records.

–Perdó.

–Em va dir: “Fill meu…”. Sí, vale. “Fill meu, quan guanyis un troll en combat singular podràs fer qualsevol cosa.”

El cavall va parpellejar. Després va tornar a examinar el corriol aclaparat pels arbres, cap a la penombra del barranc. Allí hi havia un pont de pedra.

Va tenir un horrible pressentiment.

Va fer un balluqueig nerviós sobre el terra amb els unglots.

- Anem cap al Límit -insistí-, és bonic, i hi fa calor.

– No.

– Què hi guanyem, matant un troll? Què aconsegueixes, quan has matat un troll?

– Un troll mort. D’això es tracta. Tanmateix, no cal matar-lo. N’hi ha prou amb vèncer-lo. Un contra un. “Mano” a… Troll. Si no ho provo, el meu pare es regirarà a la tomba.

- Em vas explicar que et va expulsar de la tribu quan tenies onze anys.

- El millor que va fer a la vida. Em va ensenyar a aixecar-me sobre els peus d’altres. Vine cap aquí, vols?

El cavall es va apropar. En Cohen es va agafar a la sella i s’hi va pujar, ben dret.

- I lluitaràs amb un troll, avui… -remugà l’èquid.

En Cohen va regirar el sac i en va treure la bossa de tabac. El vent flamejava al paper de fumar mentre cargolava una cigarreta.

–Sep -digué.

–I has fet tot aquest camí fins aquí per barallar-te amb un troll.

- Havia de fer-ho -digué en Cohen-. Quan va ser la últim cop que vas veure un pont amb troll a sota? Quan jo era un marrec, n’hi havia centenars. Ara hi ha més trolls a les ciutats que a les muntanyes. La majoria, grassos com bacons. Perquè vam lluitar totes aquelles guerres? Ara… Creua el pont.

Era un pont solitari, sobre un riu poc fondo, escumós i traïdor, en una vall pregona. El típic lloc on et pots trobar amb…

Una figura gris va saltar sobre l’ampit i va caure amb els peus separats davant del cavalls. Brandia un garrot.

–Molt bé -grunyí.

–Oh… –va començar el cavall.

El troll va parpellejar. Fins i tot els cels freds i nuvolosos de l’hivern reduïen seriosament la conductivitat del cervell de sílex d’un troll. Va trigar tota aquesta estona en adonar-se que no hi havia ningú sobre la sella.

Va parpellejar de nou, per que de cop podia sentir la punta d’un ganivet recolzada al clatell.

–Hola –saludà una veu a la vora de la seva orella.

El troll va empassar saliva. Però amb molt de compte.

- Mira, xós una tradició, vale? -digué a la desesperada-. En un pont com quet, la gent pera que apareguin trolls… Colta -afegí quan un altre pensament s’obria pas amb dificultats-, com no t’he sentit aguaitant-me?

–Per que ho faig molt bé –respongué el vell.

–Això és veritat –confirmà el cavall–. Ha aguaitat sobre més gent que sopars has espantat tú.

El troll es va arriscar a mirar-lo de reüll.

- Osti -digué-, quet penses quets, Cohen el Bàrbar, o què?

- I tú, què en penses? -preguntà en Cohen el Bàrbar.

- Escolta -intervingué el cavall-, si no s’hagués embolicat els genolls amb les benes, l’hauries descobert pel cruixir dels seus ossos.

El troll va necessitar una estoneta per entendre-ho.

- Oh, osti! -exclamà panteixant-, al meu pont! Osti!

- Què? -preguntà en Cohen. El troll es va desfer de la presa, i va agitar les mans frenèticament.

- Molt bé! Molt bé! -cridà, en veure que Cohen tornava a avançar-. Em rendeixo, em rendeixo! No discutirem per xó! Només vull cridar a la família, vale? Si no, no em creurà dingú. Cohen el Bàrbar! Al meu pont!

El seu pit, enorme i dur com una pedra, es va inflar encara més.

- El meu refotut cunyat, sempre fardant del seu refotut pont de fusta, xós de lo que la meva dona parla sempre. Tinc ganes de veure la seva cara quan.. Oh, no! Què pensareu de mí?

- Bona pregunta -digué en Cohen.

El troll va deixar caure el garrot i va agafar una de les mans d’en Cohen.
–Em dic Mica –es presentà–. Quin gran honor! –Va treure el cap per sobre de l’ampit- Beril·la! Puja! I porta els nens!

En girar-se cap a en Cohen, la cara del troll resplendia de felicitat i orgull.

- Beril·la sempre diu q’hauríem de marxar, trobar algo millor, pero jo sempre li dic que quest pont és de la nostra familia desde fa generacions. Sempre hi ha hagut un troll sota’l Pont de la Mort. És tradició.

Una enorme dona troll amb dos bebés en braços va pujar per la ribera arrossegant els peus, seguida d’una filera de trolls més petits. Es van posar tots en fila darrera del seu pare, tot observant en Cohen amb ulls grossos.

- Aquesta és la Beril·la -digué el troll. La dona va mirar sorruda en Cohen-. I quest… -va empényer endavant un versió més petita i amb cara de pomes agres d’ell mateix, aferrant un mini-garrot- … és el meu xaval, en Pedregar. Un resquill de la vella roca. Será l’encarregat del pont quan jo falti, eh que sí, Pedregar? Mira, quest senyor es en Cohen el Bàrbar! Què t’ensembla, eh? Al nostre pont! No només tenim mercaders rics, grassos i tous com el teu oncle Pirita -afegí el troll, parlant encara amb el seu fill, però mirant de cua d’ull a la seva dona -, naltros tenim herois de veritat, com en els vells temps.

La dona del troll va repassar en Cohen de dalt a baix.

- És ric, quest? -preguntà.

- No té res a veure, ric! -contestà el troll.

- Mataràs el papa? -preguntà en Pedregar, suspicaç.

- Pues clar que sí! -digué en Mica, severament- És la seva feina! I llavontes seré famós a les cançons i als cuentos. Quest és en Cohen el Bàrbar, no qualsevol idiota del poble amb una forca! És un heroi famós q’ha fet tot quest viatge per veure’ns, ho sigui que més respecte!

- Ho sento, senyor -continuà el troll, disculpant-se-. Ja sap com son les criatures d’avui en dia.

Al cavall se li escapava la rialleta.

- Be, escolta… -començà en Cohen.

- Recordo el papa que m’explicava històries seves quan jo només era una pedreta. “Munta el món com un clos, em deia”.

Va caure un silenci. En Cohen es demanava que seria un “clos”, i sentia la pètria mirada de la Beril·la sobre seu.

- Només es un home vell -digué ella-. No em sembla molt heroic, a mí. Si és tant bó, com és que no és ric?

- Bueno, escolta…- intentà contestar en Mica.

- Xos ho que hem estat esperant tots quets anys?- l’interrompí la troll-. Perxó ens hem estat sota un pont amb goteres? Esperant a gent que no venia mai? Esperant a vells amb cames embenades? Hauria d’haver fet cas a ma mare! I ara vols que deixi el meu fill assegut sota’l pont, esperant que arribi un altre vell per matar-lo? Xós ser un troll? Ni parlar-ne!

- Em deixes…?

– Ha! En Pirita no té vell! Ell pilla mercaders grassos i rics! És algú, ell! Hauríes d’haver nat amb ell quan vas pogué!

- Abans, menjaria cucs!

- Cucs, eh? Des de quan ens hem pogut permetre cucs?

- Podem parlar en privat? -intervingué Cohen.

Va començar a caminar cap a l’altre extrem del pont, fent saltar l’espassa d’una mà a l’altra. El troll el va seguir, a poc a poc.

En Cohen va regirar la bossa del tabac. Va mirar el troll, i va aixecar la bossa.

- Fumes? -preguntà.

- Xót pot matar -respongué el troll.

- Sí. Però no avui.

- No t’estiguis tot el dia de xerrameca amb els amigots! -l’escridassà Beril·la des de la seva banda del pont-. Avui tens q’anar a l’asserradora! Saps que en Xert va dir que not guardaria la feina si no t’ho prenies en serio!

En Mica va somriure a en Cohen amb un somriure pesarós.

- Es praocupa molt per mí- explicà.

- No’m patejaré el riu altra vegada per treure’t de l’embolic! -rugí la Beril·la- Explica-li lo dels bocs, senyor Gran Troll!

- Bocs? -es sorprengué en Cohen.

- No en sé res, sobre bocs -digué en Mica-. Sempre està parlant de bocs i no en sé res, de bocs. –I féu una ganyota.

Van observar com la Beril·la s’enduia els petits trolls per la riba, i dins de la foscor de sota el pont.

- La qüestió és -declarà en Cohen quan van ser sols-, que no tenia pas intenció de matar-te.

El troll va canviar de cara.

- Com que no?

- Només volia tirar-te pont avall i prendre’t els tresors que tinguessis.

- Ah, sí?

En Cohen li va donar uns copets a l’esquena.

- A més a més -afegí-, m’agrada la gent amb… bona memòria. Això és el que el país necessita: bona memòria.

- Faig lo que puc, senyor! -replicà el troll, plantant-se mil ferms-. El meu xaval vol anar a treballar a la ciutat. Li tinc dit que hi ha hagut un troll sota quet pont durant casi cinc-cents anys..

- Així que, si tens a bé donar-me el tresor -afegí en Cohen-, aniré tirant.

La cara del troll es bloquejà pel pànic.

- Tresor? No en tinc, de tresor! -digué.

- Au va, vinga, home! -digué en Cohen- Amb un pont tan ben posat com aquest?

- Sep, però dingú fa servir més quet camí -digué-. Vostè és el primer en mesos, de fet. La Beril·la diu q’hauria tingut que marxar amb son germà, quan van fer el nou camí pel seu pont, però -aixecà la veu-, jo li vaig dir: hi ha hagut trolls sota quet pont des de…!

- Si, ja -tallà en Cohen.

- El cas es quel pont va perdent pedres -continuà el troll-. I no sap vosté el que cobren els paletes. Són uns malparits, quets nans. No t’en pots fiar. -S’inclinà sobre en Cohen, i afegí, en confidència- Per ser sincer, tinc que treballar tres dies per setmana a l’asserradora del meu cunyat per arribar a final de mes.

- Pensava que el teu cunyat tenia un pont? -digué en Cohen.

- Un d’ells. La meva dona té germans com els gossos puces. –explicà el troll, i mirà cap al torrent, desolat-. Un d’ells fa fustes a Aigües Ràncies, l’altre té el pont, l’altre es un botiguer gordo a Pica Amarga. Xós un treball digne d’un troll?

- Malgrat tot, encara n’hi ha un al negoci dels ponts. -digué en Cohen.

- El negoci dels ponts? Assentat en una caixa tot lo dia, fent pagar una peça de plata per creuar? La meitat del temps ni tan sols no hi és! Paga un nan perquè cobri la gent! I s’en diu d’ell mateix un troll! Nol pots distingir d’un humà si nol mires d’aprop!

En Cohen va assentir, comprensiu.

- Sap què? -digué el troll- Sap que he d’anar a sopar amb ells cada setmana? Amb els tres a la vegada? I tenir que sentir lo de moure’s amb els temps…

Va girar una cara enorme i trista cap a en Cohen.

- Quin mal hi ha en volgué ser un troll sota un pont? -digué- Em van criar per ser un troll sota un pont, i vull que en Pedregar sigui un troll sota un pont quan jo ja no hi sigui. Què té de mal, xó? Si no, quin sentit té tot, per què vivim?

Es va repenjar a l’ampit amb gest abatut, mirant avall, cap a les escumoses aigües.

- Saps? -digué en Cohen, lentament-, recordo l’època que un podia cavalcar d’aquí a les Muntanyes Esmolades i no veure cap altre ésser viu. Passà els dits per la espasa-. No per gaire estona, com a mínim.

Llençà la burilla a l’aigua. – Tot són granges, ara. Granges petites que les treballen gent petita. Tanques per tot arreu. Miris on miris, veuràs granges, tanques i gent petita.

- Té raó, ella -digué el troll, continuant alguna conversa interior-. No hi ha futur en seguir saltant des de sota un pont.

- Vull dir -digué en Cohen-, no tinc res en contra de les granges. O els granges. N’hi ha d’haver, és només que solien trobar-se ben lluny, cap als marges. Ara, això és el marge.

- Sempre més arraconat -declarà el troll-. Sempre amb els canvis. Com el meu cunyat Xert. Una asserradora! Un troll portant una asserradora! I hauria de veure el merder q’està liant al bosc de les Ombres Tallades!

Cohen aixecà la mirada, sorprés.

- Quin, el de les aranyes gegants?

- Aranyes? No nya més, d’aranyes, allà. Només soques.

- Soques? Soques? M’agradava aquell bosc. Era… Bé, com tenebrós. Costa molt trobar tenebrositat, avui en dia. En aquell bosc sabies què era el terror.

- Ombres, vol? L’està plantant amb avets vermells- digué en Mica.

- Avets!

- No és idea seva. No distingeix un arbre d’un altre. Xós cosa d’en Terrís. Ell el va enredar.

A en Cohen li començava a ballar el cap-. I qui és, en Terrís?

- Tres cunyats, li he dit, no? Ell és el comerciant. Així que li va dir que plantar seria la millor manera de vendre més fàcil.

En Cohen va estar-se una estona digerint la informació.

- No es pot vendre el bosc de les Ombres Tallades digué, finalment-. No pertany a ningú.

- Ensacte. Diu que per xó el pot vendre.

En Cohen va deixar anar el puny sobre l’àmpit. Una pedra es va desenganxar, i va caure a la gorja.

- Perdó -s’excusà.

- Nos praocupi. Ja li he dit q’està caient a trossos.

Cohen es regirà.

- Què està passant? Recordo totes les grans guerres. Tú no? Tú bé hi havies d’haver lluitat.

- Portava un garrot, sep.

- Suposadament, tot ho fèiem per un futur nou, brillant, basat en la llei i tota la pesca. Això deien…

- Bueno, jo hi era perquè un troll enorme amb un fuet m’obligava -diguè en Mica, cautelosament-. Però entenc què vol dir.

- Vull dir, no ho vam fer pas pels grangers, oi? Ni pels avets vermells?

- I jo amb questa excusa de pont -en Mica baixà el cap-. Em sap molt de greu, amb tot el tros que vostè ha hagut de fer…

- Hi havia un rei, o alguna cosa així…- digué en Cohen, vagament, tot mirant l’aigua- I crec que també hi havia alguns mags. Però hi havia un rei. Estic bastant segur que hi havia un rei. No el vaig conèixer mai. Saps què? -digué al troll, amb sornegueria- Ni tan sols recordo com es deia. Em sembla que mai no em van dir el seu nom.

Mitja hora després, el cavall de Cohen sortía dels ombrívols boscos cap a un erm desolat i flagel·lat pel vent. Va seguir a pas lent, fins que digué:

- Vinga. Quant li has donat?

- Dotze peces d’or -digué en Cohen.

- I per què li has donat dotze peces d’or?

- Només en tenia dotze.

- Ets boig.

- Quan vaig començar en el negoci aquest de ser bàrbar -digué en Cohen-, tots els ponts tenien un troll a sota. I no es podia travessar un bosc com el que acabem de creuar sense que una dotzena d’orcs intentés tallar-te el cap -sospirà-. Em demano què els haurà passat, a tota aquella gent.

- Tú, els has passat -digué el cavall.

- Sí, ja. Però sempre vaig pensar que n’hi hauria més. Creia que sempre hi hauria nous marges.

- Quants anys tens?

- Ni idea.

- Doncs ja ets prou vell per no enganyar-te.

- Sí. Ja -en Cohen encengué una altra cigarreta i es va posar a tosir fins que li ploraren els ulls.

- T’estàs estovant!

- Sep.

- Donar-li tots els calés a un troll!

- Sep -en Cohen alenà una bafarada de fum cap a la posta de sol.

- Per què?

En Cohen va mirar cap al cel. L’última claror vermella era freda com les pendents de l’infern. Un vent gelat va creuar l’estepa, i sacsejà el que li quedava de cabell.

- En honor a com haurien de ser les coses -respongué.

- Hah!

- En honor a com havien estat les coses.

- Hah!

En Cohen acotà el cap. I somrigué.

- I per les tres adreces. Algun dia moriré -digué-, però no pas avui.

El vent bufava a les muntanyes, i omplia l’aire de minúsculs cristalls de gel. Feia massa fred per que nevés. Quan el temps estava així, els llops baixaven als pobles i, al cor dels boscos, els arbres explotaven en congelar-se. Només que cada dia hi havia menys i menys llops, i menys i menys boscos.

Quan feia un temps així, la gent assenyada romania a casa seva, davant la llar de foc.

I s’explicaven històries d’herois.